Història del Comú

Així com los límits, terme i districte de les Valls d’Andorra són avui en dia los mateixos que en la primera antiquitat, de la mateixa manera són les mateixes les parròquies i comuns que les componen en lo temps que les conquistà lo emperador Ludovico Pio.
Antoni Fiter i Rossell, Manual digest (1748)

La parròquia d’Andorra apareix a la documentació altomedieval com una de les sis parròquies històriques de les Valls. Un dels seus representants —Sinfré Raimon— va signar a la venda de les possessions andorranes que Ermengol V d’Urgell va fer al bisbe Pere Berenguer, el 1133.

Durant l’alta edat mitja, la necessitat d’organitzar-se davant dels poders feudals va obligar als habitants de les parròquies a buscar mecanismes de representació. Les primeres formes de govern comunitari, documentades des de la fi del segle XIII, van ser les assemblees de tots els caps de casa, que es trobaven als porxos de les esglésies o als cementiris. Al llarg del segle XV aquestes assemblees generals van donar pas a la constitució d’òrgans de govern més reduïts, governats per representants electes: prohoms, pròcers, jurats... Els noms actuals de cònsols i consellers es van fixar al llarg del segle XVI.

Fins a la segregació d’Escaldes, s’alternaven en el càrrec de cònsol major els representants dels quarts d’Andorra i Escaldes, un any cadascun. Els quarts són divisions polítiques administratives dins de cada parròquia.

Aquesta és la llista de tots els cònsols de la parròquia d’Andorra i la d’Andorra la Vella des de la fi del segle XVI fins avui. 

Els comuns decidien sobre aspectes bàsics de la vida econòmica i social de les seves comunitats. Controlaven els recursos naturals, gestionaven els espais de pastura i conreu. Imposaven taxes i tributs. Aprovaven les concessions per a l’explotació de mines de ferro i la instal·lació de fargues, algunes de les quals eren de propietat comunal. Mantenien els ponts i els camins del seu terme. Legislaven a través de les ordinacions i nomenaven els càrrecs i oficis de l’administració comunal: mostassaf, manadors…

Els cònsols en actiu i els de l’any anterior formaven part del Consell de la Terra, l’assemblea de totes les parròquies que es va consolidar el 1419 per concessió del copríncep episcopal Francesc de Tovià i que poc després va ratificar el copríncep comte de Foix. En la pràctica, Andorra funcionava com una federació de parròquies, unides en la defensa d’interessos comuns.

La consideració d’Andorra la Vella —de fet, fins al segle XVIII se’n deia la vila d’Andorra— com a capital de les Valls és un fet tangible des del segle XV, quan s’hi estableix la primera seu del Consell de la Terra, en un casal del cap del Carrer. El 1702 el Consell va adquirir a la família Busquets la seva casa pairal, la que seria transformada en Casa de la Vall.

La Nova Reforma del 1866 va ampliar el dret a vot als tots els caps de casa. A partir d’aquest moment, el càrrec de cònsol va ser incompatible amb el de conseller general. L’aprovació de la Nova Reforma va donar pas a un període d’inestabilitat i conflictes: la societat andorrana intentava trobar el seu camí per assolir la modernitat política.

Coincidint amb una incipient industrialització i amb l’obertura a l’exterior, la revolució del 1933 va propiciar la instauració del sufragi general masculí.

El 1978 es va produir la primera —i, de moment única— modificació de l’ancestral estructura parroquial andorrana, quan el quart d’Escaldes-Engordany es va constituir en la setena parròquia, fent que el quart d’Andorra la Vella esdevingués també parròquia.

La creació de la nova parròquia estava enmarcada en el seguit de reformes polítiques que van impulsar els andorrans a partir dels anys setanta, i que va desembocar en el procés que va portar a l’aprovació de la Constitució del 1993. El text reconeix el paper dels comuns i relaciona les seves competències, que el 1993 ser desplegades en llei.