Amb la tornada a la rutina cal posar una mica d’il·lusió

 

De vegades no podem canviar la nostra realitat i l’hem d’acceptar, però de vegades, un canvi a millor és a les nostres mans.

 

Fa temps vaig llegir que la veritable saviesa consistia a poder discernir allò que es pot canviar d’allò que només es pot acceptar. De fet, em va agradar tant aquella reflexió que vaig dedicar-hi tot un llibre.

Tenir un fill adolescent és tot un exercici de saviesa, d’acceptació i de lluita per poder anar ajudant a créixer, canviar i madurar el nostre fill. Però què hem d’acceptar dels nostres fills i què s’ha de canviar? Quan es passa tot el dissabte al llit... ha de ser acceptat? Quan torna a casa més tard del que hem quedat... ha de ser acceptat? Hem de canviar les seves ganes de ser mecànic, metge o pilot de motos?

Sovint em demanen que faci un manual de criança i educació i, per ser sincers, és un projecte que tinc en ment i que hem d’encaixar amb la meva editora i l’estratègia editorial que estem seguint. Dit això, tinc molt clar com el començaré: el millor que podem fer és ser un exemple per als nostres fills. Sé que no sempre és fàcil, que sovint estem cansats, que no sabem ni què fer o que suposa un repte tan gran que no ens veiem capaços de posar-nos-hi.

Però la veritat és que els nostres fills ens estan mirant sempre. De vegades per recordar-nos el que no fem bé amb aquella típica frase de “Doncs el papa també ho fa” o “tu més”; però no hem de deixar de tenir present que també ens miren com a exemple a imitar o a evitar.

De fet l’aprenentatge que es dona amb més freqüència és l’aprenentatge vicari per imitació. I per què t’explico tot això? Doncs perquè el setembre és un bon moment per poder prendre consciència del poder d’influència que tenim en els nostres fills i per fer un canvi de xip.

Per fer un canvi de xip, o el que psicòlegs anomenem un canvi d’actitud, no cal fer res més que posar-hi ganes. De la resta ja ens en ocupem el Servei de Joventut i el programa SOMI ;-)

Quins valors vols que tinguin els teus fills? Capacitat d’esforç? La veuen en tu? No dic que no la tinguis, ni molt menys, però és visible? Vols que sigui perseverant? Quin és el teu discurs? Potser pots canviar-lo o moderar-lo? Vols que mengi millor? Com menges? Què fas per sopar? Vols que es comuniqui amb més amb la resta de la família? Com comuniques tu? Hi ha espais de comunicació?

Ara és un bon moment per posar-nos a definir de manera conscient una estratègia educativa que ens permeti proporcionar més eines i recursos als nostres fills i promoure una millor convivència i relació a casa.

Acceptem la personalitat dels nostres fills, però posem al seu abast recursos inspiradors. Acceptem la seva tendència a l’entropia, però posem a la seva disposició facilitats per ser més endreçats; acceptem les seves ganes de discutir-ho tot, però ajudem-los a que sigui un debat enlloc d’una discussió; acceptem la seva necessitat d’estar a soles, però obrim un canal de comunicació per quan ho necessitin; acceptem que han de seguir el seu camí, però empoderem-los amb recursos i eines que els donin una bona capacitat crítica i un millor criteri.

Acceptem, també, que és possible que res del que fem serveixi per gaire, però no deixem d’intentar-ho amb constància, complicitat i gràcia.