Som el resultat de les relacions que tenim

 

De relacions socials n’hi ha de molts tipus. D’una banda, començarem a classificar-les en funció de si les podem triar o no. Un tria els amics, la parella i poca cosa més. La resta de persones amb qui ens relacionem solen venir imposades o són circumstancials. Per exemple la família, toca la que toca, de la mateixa manera que els veïns i els companys de feina.

 

Per una altra banda podem classificar les nostres relacions socials en funció de la durada. Hi pot haver relacions puntuals amb una persona o de manera continuada. No cal que les relacions continuades són les que solen provocar més mal de caps i conflictes. “El roce hace el cariño” diuen, però, també la butllofa.

 

També tenim relacions en entorns fàcils i, altres, en entorns complicats. M’explico: quan hem de demanar la col·laboració a algú, vetllar perquè es compleixin unes normes o posar uns límits, tot es complica una mica. Si no cal que fem res de tot això la relació serà més relaxada.

 

I, finalment, tenim relacions amb baixa càrrega afectiva o bé amb una intensitat emocional que tot ho complica. Quan dipositem moltes expectatives en una persona resulta molt més fàcil que acabem frustrats, però la culpa no és de l'altra persona: la culpa de la nostra frustració és de les nostres expectatives poc ajustades. Per una altra banda, quan dipositem molt d’amor en una persona és més probable que acabem sent més permissius i això acabarà complicant la convivència.

 

A veure si endevineu quin tipus de relacions tenim amb els nostres fills? Exacte, no els triem, és una relació de llarga durada, en un entorn complicat en el que hem de posar normes i límits i amb una elevada càrrega afectiva, pel que resulta molt fàcil que els acabem sobreprotegint o nosaltres acabem frustrats.

 

I aquí és on es complica la qüestió. Hem de tenir clar que els fills tenen una relació de dependència amb els pares, que poc a poc han d’anar trencant i guanyant en autonomia i, malgrat tractar-se d’una molt bona notícia els pares no ho portem sempre bé.

 

De vegades ens sentim amenaçats, a voltes estem espantats, ens enfadem i en certs moments estem frustrats. De vegades els tolerem massa i en altres els exigim coses que nosaltres mateixos no seríem capaços de fer.

Compartir un espai amb els nostres fills, amb les seves prioritats i els seus valors no sempre és fàcil

Però què els podem demanar als nostres fills i què no? Us animo que els demaneu reciprocitat, és a dir, vosaltres us comprometeu a fer un esforç per mantenir una relació sana i cordial i li demaneu al vostre fill que faci el mateix.

 

La base de la relació serà el respecte i la contribució a la mateixa. Pots demanar-li al teu fill que et tracti amb respecte i que no et parli malament, però tu també ho has de fer. Pots demanar-li que t’expliqui com li ha anat el dia, però tu també ho has de fer, pots demanar-li que t’inclogui en els seus plans, però tu també ho has de fer. Seguiràs tenint l’autoritat, no pateixis que no la perdràs, però estaràs en una millor posició per connectar amb el teu fill i no distanciar-te en un moment tan delicat.

 

En definitiva, hem de compartir amb els fills un espai, un temps i uns objectius. No cal que tinguem els mateixos gustos, preferències, interessos o escala de valors; només cal tenir el mateix respecte.